Salut Payà, Emili

Dades personals i familiars: 
Nom i Cognoms: 
Salut Payà, Emili
Pertinença a organitzacions: 
Pertinença a partits polítics: 
Llibertari

Pràcticament tot el que sabem, és el que ell menciona en seu llibre Vivers de Revolucionaris. Un personatge secundari dins del moviment llibertari barceloní, però la seva importància radica en el testimoni escrit que va deixar de les seves vivències, on si que es mostra com un espectador de la història, assegut a primera fila.

Es pot deduir que probablement era pintor de professió, per les mencions que fa al relat, el seu germà Antoni Salut va ser president de la societat de pintors, de la que el seu amic Salvador Seguí va ostentar un càrrec a la junta l’any 1902. Ideològicament el podem definir a llibertari, del sector més catalanista, aquest últim sentiment li sorgeix a partir dels fets del Cu-Cut (1905). Defensor de l’escola en català, considera anti pedagògic que els infants no siguin educats amb la seva llengua materna, a la vegada que destaca els valors de la cultura popular catalana, i elogia la poesia de Joan Maragall.

Sindicalista que no rebutja la participació política, en la línia que defensava el seu amic Salvador Seguí. Defensa l’empoderament de la classe obrera mitjançant la cultura, Acèrrim antilerrouxista, considerant aquest moviment com antiobrerista. També es mostra oposat a la Lliga, que considera que fa “un catalanisme massa farcit de tradició, Jocs Florals, Verge de Montserrat i un poètic folklore” (p. 145). Part del seu relat, vol demostrar que el catalanisme no està oposat a l’obrerisme. La conflictivitat social de la Setmana Tràgica, la interpreta com l’agressivitat de l’estat contra l’obrerisme català, amb l’excusa d’una guerra colonial “els obrers catalans, atropellats de segles, una vegada més i contra la seva voluntat, els obligaven a la criminal intervenció armada en contra d'un altre país... per els obrers catalans ja havien començat a conèixer un xic la nostra història escamotejada per l'imperialisme monàrquic, que a sang i a foc forja la unitat espanyola, de ben funesta memòria, des de Jaume d’Urgell a Francesc Layret (p. 30). En relació al catalanisme, en alguns aspectes es distancià del seu amic Salvador Seguí, doncs Salut no separa en cap moment la lluita obrera de la consecució d’una major autonomia per Catalunya, i que alguns sectors de l’anarquisme rebutgen. L’autora Magdalena Fernàndez[i], situa l’obra d’Emili Salut com una resposta a la controvèrsia entre anarquisme i catalanisme, que es va viure al setmanari republicà L’Opinió l’any 1928, entre militants obrers i catalanistes d’esquerra. Com a resum de les seves idees, podem dir que cerca un equilibri entre l’anarquisme, que ho veu com una resposta a la misèria dels barris populars, però al que demana que assumeixi responsabilitats polítiques, i un catalanisme de tall federalista.

Vivers de revolucionaris: apunts històrics del districte cinquè

El llibre “Vivers de revolucionaris: apunts històrics del districte cinquè”, és un relat testimonial, d’infància i joventut, d’Emili Salut, dividit en 10 capítols,. D’inici aborda la seva infància al districte cinquè, el nom administratiu de l’antic raval medieval, un barri depauperat, on la marginació, la delinqüència i la repressió policials són el pa de cada dia. Imatges que li impacten són les de la presó de Reina Amàlia, les execucions públiques, els detinguts a Montjuic, els mutilats de les guerres de Cuba i Filipines que viuen en la misèria, els trinxerairis que delinqueixen pels carrers, així com la violència contra les dones.

Explica els records de l’escola pública municipal on va assistir, aixecada sobre l’edifici d’una antiga presó de dones, La Galera (ubicada a l’actual plaça Salvador Seguí), on les finestres donaven al carrer Robadors, zona rodejada de prostíbuls, i que el soroll dels crits i les baralles se sentia des de les aules. Fa una crítica a l’educació que reben les classes populars, que han d’abandonar de nens l’escola per la supervivència econòmica de les seves famílies: “Les apurades necessitats de les famílies obreres d’aquells temps eren les que havien establert aquest lamentable costum de fer començar a treballar llurs fills quan complien els deu anys, ja que els pares no podien pagar per més temps la mesada d’una pesseta a l’escola”. Repercutint en unes classes populars poc formades “Començàvem a treballar els nois que havíem pogut anar a l’escola fins a l’edat de deu anys, descomptant els altres nois que en aquesta edat ja feia temps que els vespres venien diaris” . Només els infants de classe mitjana, fills de botigues, podien continuar estudiant: “llavors tan sols continuaven a les últimes classes una reduïda minoria de nois que llurs famílies gaudien d’una millor situació econòmica, com eren els fills del taverner, del betes-i-fils, del forner i dels altres establiments” (p.42). Així mateix Emili salut valora l’esforç del professorat, menciona especialment a Jaume Peiró autor de llibres escolars, que “duia patilles blanques i li mancava un braç” que serà destinat a una escola a Gràcia on renuncia a les mensualitats dels alumnes i així fundà ujna escola gratuïta.

També menciona les tradicions i costums de vida del barri, com la fira de sant Ponç, els Tres Tombs, les Caramelles, els jocs al carrer de nens i nenes. Així com les seves pròpies lleis del divorci: “A molta gent d’aquells barris, tampoc no els interessaven gaire les modernes lleis del divorci, car la unió i separació lliure, en aquells carrers, també eren pràctiques velles” (p. 113). Destaca personatges populars, que sovint patien malalties mentals com el “Noi de Tona” , La “Marieta enfarinada” “negre descalç”, el “noi de Tona”, “L’home de la Mona”,  “El Garibaldí”, productes de la marginació del barri.

 Les tardes de diumenge van al Torín de la Barceloneta, on actuaven comparses, es reproduint escenes de les guerres d’Àfrica, o s’aixecava un globus d’un tal capità Bodoy que s’eleva ple de fum i que era conegut com la “Bomba del Torín”. Altres espectacles eren els de les barraques del Paral·lel, com el cinematògraf Ferrusini , la Dona Aranya, el Ventríloc Martín, l’exposició de figures de cera, espectacles de cant i ball com el de la Bella Chelito, primera cupletista que s’exhibí nua, el ballador i cantador flamenc el Canela, els gitanos que freqüentaven el cafè Numància i el Portal de Sant Antoni, així com la  Raquel Meller. En mig d’aquell espai ociós, Salut descriu una imatge que destapava les contradiccions d’aquella societat “Una dona vestida de dol, arrecerada en un recó entre les barraques, que agenollada a terra demanava almoina exhibint un paper que deia “Soc la mare de Paulí Pallàs”” (pp. 39-40). Paulí Pallàs, era l’anarquista que va llançar la bomba al seguici del general Martínez Campos a la Gran Via, sent detingut i executat el 1893.

Les feines en què treballaven els nens eren abusives llargues jornades, crits, i amb greus accidents setmanals, com descriu a la Fàbrica Vilella, al carrer Aurora del ram de la fusta: “Cada setmana s’hi lamentava un sagnant accident de treball entre els peons o aprenents, (...) l’excessiva repetició d’aquells accidents de treball era motivada per causa de voler pagar a baix preu els jornals d’un peonatge, que substituïa als homes d’ofici, a la vegada que el peonatge també era substituït per aprenents que havien de treballar sota la direcció completa d’insolvència tècnica en la/ instal·lació de la maquinària” (pp. 46-47).

El llibre també és una denúncia a la situació de les dones, tant les que es veuen abocades a la prostitució per sobreviure, com les casades que pateixen maltractament, i que ho reflectia una cançó popular que es cantava pel barri: “El dissabte al vespre /Noia, de’m sopar / De’m la setmanada / Que n’ire a cercar / S’aixeca de taula / I n’hi tira un plat /Se’n va ca la mare / Amb el cap trencat /- Ai filleta meva / - Qui t’ha fet això? / M’ha vingut borratxo / I m’ha dat bastó / - Quan eres soltera / n’eres un mirall / ara que ets casada / sembles un fregall (p.29). Així com les dones treballadores, a la llar i a la fàbrica: “Mares que treballaven deu i onze hores a la fàbrica, a més d’arreglar la casa; com altres mares que fent de bugaderes (al safareig) començaven el treball a les sis del matí, no oblidant tampoc que en algunes d’aquelles lamentables situacions també hi contribuïa força la dissort de la dona que havia trobat per marit un d’aquells bagarros de ciutat que, sobrats de salut, tot l’any cercaven feina donant gràcies a Déu per no trobar-ne”. (p.53).

Les classes populars mancades d’una formació, acudiran als ateneus a rebre la formació el que l’estat els hi negava. Com el local obrer Sant Simplici, que compartien quatre societats obreres (pintors, ebenistes, fusters, sabaters), sent un espai de lectura, de debat intel·lectual, de reivindicació obrera, i de rebel·lia. En aquells anys de joventut, coneix i trava amistat amb Salvador Seguí, que havia arribat a la ciutat amb 15 anys, i dos anys després farà la seva primera intervenció pública en un míting en una societat del Poble Sec, sent presentat pel seu germà Antoni Salut com el “Noi del Sucre”, pseudònim que en pocs anys coneixeria tota Barcelona. El llibre és una de les millors fonts per conèixer els primers anys de Salvador Seguí. Així mateix per descobrir l’ambient i el que va representar l’Ateneu Enciclopèdic Popular “Les hores viscudes a l’Ateneu Enciclopèdic foren ben aprofitades per molts obrers que, com nosaltres, sofrien fam d’instrucció, i que per això estimàvem l’Ateneu, perquè a la nostre manera representava una Universitat Popular i Lliure, on un remarcable estol de noble joventut intel·ligent i estudiosa treballava amb veritable fe, afanyosa per millorar l’educació i cultura dels obrers. (pp. 140-141). Allà assisteix a conferències, debats d’intel·lectuals com Jaume Brossa, Gabriel Alomar, Josep Pijoan però se sent especialment impactat per la personalitat de Francesc Layret: “d’aquest guardem un grat record d’aquells que assistirem a les lectures comentades de de la Vida de Don Quijote y Sancho, de Unamuno; lectures que foren organitzades i presidides per Layret, en sessions que tenien lloc els dies de treball al vespre”. (p. 142).

Les inquietuds viscudes, eren tot seguit compartides passejant per la Rambla: “Penso a la vegada en les hores de nit passades junts a l’Ateneu Enciclopèdic oint les conferències públiques que s’hi donaven i que després eren comentades per un grup de companys, tot passejant amunt i avall de la Rambla, on sempre portava la veu cantant el propi Seguí” (p.140).

La part final del llibre es centra en la Setmana Tràgica 1909 i les seves conseqüències repressives, i on Emili Salut reivindica el paper de la dona en l’inici de la protesta “les dones joves i plenes d’energia d’aquell tros de la ciutat de vida tan anguniosa, que també sempre eren les primeres en manifestar-se, tota vegada que podem recordar que foren les dones obreres del districte cinquè les primeres en posar-se el llacet blanc en el pit contra la guerra del Marroc, manifestació pacífica que fou el preludi de la Setmana tràgica”. Així com a la vaga de subsidències de l’any 1918 “com també anys després quan la nostra ciutat tocava les conseqüències de la gran guerra, foren també les dones del /mateix districte les que iniciaren i organitzaren la gran protesta obrera contra l’encariment de la vida; mentre que els homes passaven les hores senceres fent les avorrides i vergonyoses cues per comprar tabac. Fou tan grandiosa aquella manifestació femenina contra l’encariment de les subsistències, que ni els esforços de la policia foren suficients per desfer-la; ni Bravo Portillo, que aleshores era el cap de la policia (...) no obstant les seves brutals violències, no pogué dissoldre la gran manifestació” (pp. 113-114).

Finalitzem aquí aquest breu apunt sobre Emili Salut i el seu únic llibre, un relat que té un to nostàlgic en la seva escriptura. Escrit durant la II República i finalitzat i editat en plena guerra civil, no deixa de ser un lament del que s’hagués pogut evitar, així com de la desaparició de personatges, com Layret i Seguí, ambdós assassinats, que podrien haver estat frontissa entre catalanisme i obrerisme. Reivindiquem de nou la seva reedició, per donar a conèixer aquest petit gran relat sobre Barcelona.

 

[i] Fernàndez, M. (1975). Una nueva fuente històrica sobre la formacion de la ideologia anarquista barcelonesa: Emili Salut y su obra Vivers de revolucionaris. Convivium; No 44-45, 102-122